Dia 44704

La gent gran expliquen que en el Principi les maduixeres només naixien de tant en tant. Un cop cada 350 dies, més o menys. A mesura que el nostre poble va començar a saber com tractar els trossos adequadament, se’n van aconseguir fins a tres tongades gairebé consecutives en 50 dies aproximadament. Alguns vells diuen que el subministrament permanent d’aigua i els costums cada cop més rigorosos a l’hora de regar, el progressiu refinament de les eines, la manera com tractem el sòl, el sistema de torns de conreu i descans dels trossos, les tècniques d’adob i una pila de factors més van fer que de les tres collites consecutives es pogués anar passant de mica en mica —diuen que al llarg de desenes de milers de dies— a l’actual producció perenne.

Hi ha qui no accepta que tot el mèrit sigui del nostre poble. Pensen que l’element clau per a la producció constant ha estat el cel baix. Aquest cel que és dur però transparent ens protegeix de les pluges, del vent i del fred. El meu germà pensava que era gràcies a aquest objecte que s’evitava que les temperatures als camps de maduixers baixessin gaire. Sí que notem diferències entre la nit i el dia, és clar. El meu germà creia que els que ens vigilen volien garantir que la temperatura durant les nits no fos mai tan baixa que les collites es poguessin fer malbé. Això el desconcertava: no comprenia per què es preocupaven tant del nostre benestar quan després permetien les desaparicions.

Igualment, es pensa que la temperatura més elevada i constant dels dies és una de les circumstàncies que més afavoreix que les plantes donin fruit. A més, el fet que el cel baix sigui transparent garanteix la llum, que segons el que conten els vells, també és un component determinant.

Sabem que el cel baix és dur perquè en temps immemorials —a la mateixa època, es creu, que es va mirar d’enderrocar o escalar els murs— hi va haver qui va llençar rocs i eines contra el cel baix amb la intenció d’esbotzar-lo. Es diu que aquells a qui es coneix com a rebels creien en la possibilitat d’escapar per un forat fet al cel baix i caminar per la superfície fins a fugir dels camps de maduixers. Cap a on, no ho diu ni ho sap ningú. Tampoc ells no ho devien saber. Els empenyia la possibilitat que hi hagués llocs millors. També diuen les llegendes que tan bon punt es feia una esquerda o un petit forat al cel baix, sobrevenia una secada que iniciava un nou cicle de perdició devastadora. Com si es tractés d’un càstig dels que ens vigilen. En conseqüència, es va acabar prohibint el llançament d’objectes contra el cel baix. És Llei.

Igual que el cel baix ens protegeix, també els murs són essencials per impedir el trànsit del vent que bufa al defora dels camps de maduixers i que es tem devastador per a les collites.

Hi ha qui pensa que si tot el que tenim ens ha estat donat pels que ens vigilen (terra, aigua, cel baix, llavors, papers, foc, murs, eines...) és lògic que els que ens vigilen tinguin dret a decidir secades, becaines grosses, desaparicions i horrors. Aquesta gent no tenen dubtes ni rancúnia. Accepten amb resignació qualsevol cosa que els pugui sobrevenir. Jo no els entenc.

Dia 44701

Ahir al vespre vaig tenir un somni estrany. Estrany pel contingut tant com pel fet que en recordés uns fragments. Mai no recordo els meus somnis. Mai. A excepció del regust vague que tots els que vivim als camps de maduixers compartim quan ens llevem d’una becaina grossa. No sabem què hem somiat exactament, no recordem en imatges. Però ens queda com la intuïció del somni o el record d’un somni a la volta del paladar. I sempre es tracta d’una ombra d’un sabor metàl·lic, desagradable, pudent. No sé si els records ni els regusts poden ser pudents. Aquests en són. Tampoc no estem segurs que les sensacions que creiem recordar no siguin més real que somiades. No n’estem segurs i precisament per això no en parlem gaire. No fos el cas que tots penséssim igual i comencéssim a mortificar-nos amb la idea de descobrir que hi ha darrere de la ferum, dels records oblidats del somni, dels records oblidats de realitat.

Però, com us explicava, al meu somni d’ahir sabia que estava als camps de maduixers, però res del que veia pertanyia als camps de maduixers tal i com els coneixem. Vaig veure una gran extensió d’una mena de terra, però de color daurat i molt fina. Aquesta extensió, però, no consistia en trossos plans conreats, sinó en un sòl irregular ple de petits monticles. Aquest terreny erm era banyat per una altra extensió enorme, però aquest cop d’aigua. No aigua de la que surt d’aixetes i es diposita en cóms, galledes, regadores o piques. Aquesta era realment una extensió sense continent, impossible, gairebé plana. Només que a la vora tenia també una mena de monticles, però que es movien ràpidament i es trencaven fent una remor regular i molt agradable.

En aquest paisatge tan rar hi havia unes bèsties gegants que jo identificava amb els que ens vigilen, malgrat que mai ningú no ha vist els que ens vigilen. No sé com descriure-us-les. No tenien el cos distribuït exactament com nosaltres. No eren espigats. Podrien haver semblat un dels rocs amb el quals fabriquem ofrenes als nostres avantpassats. Podrien haver semblat rocs però eren molt més grans i d’un color roig punyent. Tenien un munt de cames o braços. No sé quans, però petits i sense dits a l’extrem. Una mica com els branquillons que fem servir per encetar nous focs. A la part superior, però, disposaven d’un parell de cames —no eren cames, però no sé com dir-ho d’una altra manera— molt grans i en forma de pinça (que és un tipus d’eina o obsequi del qual mai no us havia parlat abans, penso). Com us dic, m’és impossible ser més detallat. Sembla com si els rocs rojos amb múltiples potes i un parell de pinces tinguessin dos ulls petits molt rodons, negres i brillants enganxats a la part superior del cos. No els vaig saber veure cap.

Aquestes criatures perseguien, intentaven atrapar uns altres éssers, que de seguit vaig saber que representaven la gent que vivim als camps de maduixers. No s’assemblen en res a nosaltres, però sé que en el somni érem nosaltres. Tampoc és que fossin més agradables que els que ja us he descrit. De fet, eren igual de fastigosos. Tenien un cos llarg i prim i unes ales grosses amb tot de dibuixos estranys i tota mena de colors. No he vist que tinguessin ulls. Amb tot, vistos des de la meva perspectiva, mentre contemplava l’escena amb els dos tipus de criatures i el paisatge, eren molt més bonics i elegants. Diríem que l’elegància la transmetien sobretot amb els seus moviments. Volaven gràcilment mentre que els altres caminaven amb poca traça i aparentaven ser molt feixucs.

Els uns i els altres deambulaven amunt i avall com en un ball caòtic. Uns intentant moure’s amb agilitat sense aconseguir-ho. Els altres volant amb lleugeresa fora de l’abast dels gegants rojos. No sé per què, però, estúpidament, el somni em va deixar aquest cop un regust de boca excel·lent i em vaig llevar ple d’entusiasme i energia. Sabia que es tractava d’una mena de missatge. En desconeixia el significat. En desconeixia l’emissor (potser fos jo mateix). En coneixia els efectes sobre els meus ànims i m’agradaven.

Analitzant el per què de la meva alegria, avui he deduït que s’originava en la impressió que el nostre poble escapava de l’atac o de les pinces o de la influència d’els que ens vigilen. Un somni certament idiota que respon amb tota seguretat a la rancúnia que acumulo de fa anys.

Dia 44609

Arran de llegir els escrits del meu germà i altres comptadors (també de gent que escriu records o idees però que no han estat comptadors), he pogut deduir una sèrie de normes o d’usos o de costums pel que fa a la manera especial com s’han d’escriure algunes paraules. Us en posaré exemples.

Cal escriure en majúscula inicial tot allò que comença darrere d’un punt. També els noms propis de persona i família. I les paraules Consell, Llei, Principi o Clans.

Cal subratllar les següents paraules —i els seus derivats— o expressions, inclinant-ne les lletres cap a la banda dreta: comptador, becaina grossa, secada, horror, els que ens vigilen, desaparició, cel baix, cel alt, rebels o mort.

Cal subratllar també, d’igual manera, les paraules a les quals fem referència. Si escric que la paraula maduixa és captivadora, hauré d’escriure-la així: maduixa. Si vull dir que la paraula neu és torbadora, hauré d’escriure-la així: neu.

No cal escriure amb majúscula inicial ni subratllades les paraules o expressions (i ara no les subratllaré, malgrat estar referint-me a elles): zona de viure, cóms, maduixes, camps de maduixers, regals, costum, obsequis, paper,... Hi ha altres mots que alguns que escriuen en papers també marquen, inclinant-los cap a la dreta o posant-los la majúscula inicial. No és un costum clarament establert.

Dia 44606

Em sembla que fa temps, potser abans que la Primeraverda desaparegués, vaig parlar breument d’aquest assumpte. Ara no tinc esma de posar-me a buscar entre els plecs de paper i fer comprovacions. No hi fa res. Espero només no consignar per duplicat una mateixa informació. És sobre l’aigua.

De vegades la neu sembla que es transformi en aigua. Això tampoc no ho comprenem. Els misteris que envolten l’aigua en totes les seves formes són enormes.

A les galledes o a les vores de les aixetes, als cóms, als mateixos camps de vegades hi apareixen coses que acaben semblar transformar-se en aigua. Ens hem inventat tot de noms diferents i fantàstics per referir-nos-hi: gel, rosada, gebre...

Molts de nosaltres confonem els termes i acabem per dir-ne aigua de tot plegat. El meu germà creia que això darrer era el més adequat, donat que es tractava, segons la seva opinió, d’una única cosa: pluja, aigua d’aixeta, gebre, rosada, neu caiguda, neu trobada: aigua i prou.

Ens costa d’entendre que una mateixa cosa pugui ser alhora vàries coses diferents. Tampoc no estic segur que la paraula cosa sigui la més adequada en aquest cas. Penso que sí. Cosa, objecte, assumpte... Sovint confonem els termes. Cada cop tenim més dubtes d’aquests, que el Consell no aclareix mai.

Dia 44604

Sempre els hem tingut, els feixos de papers. Així com sempre hem tingut les maduixes, els carretons, el cel baix o els cóms. Els papers eren allí, en racons de la zona de viure, sota teulat. Després de molts milers de dies d’usar-los com a eina per transportar el foc d’un lloc a l’altre, algú va entendre que potser realment servien per alguna cosa més. Va decidir fer unes ratlles per comptar galledes de maduixes. Cada ratlla simbolitzava una galleda. Diuen que l’escriptura va començar així. No és un record. És una llegenda.

De mica en mica les ratlles es van anar unint i creant símbols. Els símbols es van anar complicant. Ara ja no n’hi havia prou amb saber fer ratlletes. Calia molta pràctica i molta traça i molt d’esforç per aconseguir dibuixar tots els símbols. Els símbols per comptar es van anomenar nombres i els símbols per apuntar paraules es van anomenar lletres. De fet, la dificultat per dibuixar-les és la mateixa.

Encara avui hi ha agitades discussions als vespres en les quals defensors i detractors de l’ús del paper per escriure-hi exposen els seus punts de vista. Mai no s’acaba. Els detractors, és clar, consideren que la visió inicial de els que ens vigilen era que empréssim els papers com a combustible. Que si aquest fou el primer ús que se’ls va donar, ha de ser el bo per força. Els defensors exposen que és molt més útil disposar del paper per anotar-hi coses. Que d’altra manera no s’hagués generat l’escriptura. Que el paper no és realment un bon combustible: per això ja tenim les femtes seques. Que el paper no és necessari per transportar el foc d’un lloc a un altre: per això es poden usar palles seques i branquillons...

I així passem les hores de la vesprada quan no hi ha res més important a discutir o quan no tenim ganes de parlar d’assumptes més transcendents o tristos.

Dia 44602

Els feixos de papers, sempre els hem tingut. Igual que sempre hem tingut els camps de maduixers, les aixades, l’aigua (quan en tenim), les aixetes o els murs. Els papers eren allí, en racons de la zona de viure, sota teulat. Hi ha hagut la creença que eren dipositats allí per els que ens vigilen, però durant generacions no se sabia per què servien. Tampoc és que ara puguem assegurar gran cosa. Sabem per a què els fem servir de fa moltes generacions: per garantir la continuïtat del foc. Les femtes seques són el combustible ideal, però els papers i les herbes seques que de fa temps hem guardat també en feixos a les vores dels camps asseguren el pas del foc d’un cremador de femtes, o d’un foc, a un altre.

Aquesta tradició de fer servir els papers per conservar i passar el foc d’una banda a l’altra es va instaurar sense massa convenciment. Ningú pensava realment que la utilitat que els que ens vigilen devien haver previst per aquests objectes fos la de ser cremats. Amb el pas dels dies vàrem acabar creient, per costum, que no estàvem preparats per entendre la finalitat última dels papers i ens vàrem resignar a continuar cremant-los sense fer preguntes ni capficar-nos.

Dia 44598

De vegades hem pensat que nosaltres no fóssim com les maduixes, que ens calen per subsistir però no tenim en consideració. Aquest pensament és perillós. No ens ajuda a viure a millor. No el podem contrastar. No ho sabem tot.

Dia 44596

No tot se sap. No tot pot ser explicat. No tot té cabuda en un cap o en uns plecs de paper. No ho sabem tot.

Potser hi hagi tantes coses que sabem com que no sabem. És impossible esbrinar-ho. Igual que allò que deia el meu germà de la insignificança d’un pètal de flor de maduixa als camps. Potser tot el que sabem i que fem i que recordem i que és Llei no sigui més que l’equivalent aquest pètal. M’agradaria pensar que no. M’agradaria poder creure que els noms, les tradicions, els records, l’estimació dels amics i familiars fossin una part molt gran del tot. M’agradaria que la part desconeguda es pogués intuir o alterar d’alguna forma. Voldria arribar a entendre un dia per què existeixen els camps de maduixers, qui són els que ens vigilen, per què ens donen el suficient per tal que subsistim però ens prenen alhora el que més estimem. No hi ha res que no desitgi més que poder recuperar la meva filla o el meu germà. No hi ha res que no desitgi més que poder entendre per transgredir les regles. Sóc conscient que transgredir-les sense saber si en trauré res de bo no fóra un guany per a ningú.

No tot se sap. No tot pot ser explicat. No tot té cabuda en un cap o en uns plecs de paper. No ho sabem tot. El que sí intuïm alguns de nosaltres és que els que ens vigilen ens estan utilitzant d’alguna manera que encara no podem comprendre. Per què si no s’haurien de prendre tantes molèsties per nosaltres? Ells van inventar, crear i aprendre a controlar els camps de maduixers, fins aquí estem d’acord. Però, com és que s’enduen la nostra gent? Si són els nostres protectors, per què no ens deixen viure en pau i feliçment, sense intervenir negativament, sense necessitat de desaparicions? Per què simplement no ens donen les eines, l’aigua i tot allò que ens cal i ens deixen fer la nostra?

Dia 44594

L’altre dia parlava d’una melodia que era el dibuix de l’alegria possible dins de la negror. I així és. L’alegria que hi ha en tenir encara dos fills i menjar i beure. I una dona que no s’ha mort i que molt de mica en mica comença a plantejar-se no deixar-se morir. Hem hagut de lluitar tots molt, principalment ella, fins que un instint maternal s’ha hagut d’anar infiltrant en la seva pena. No ens hem dit res, encara, però jo sé que és a punt de tornar a remuntar perquè fa un parell de dies em va mirar als ulls per primera vegada des del dia que ens vàrem abraçar. Em va mirar com dient-me que la perdonés i que gràcies per entendre el seu dolor i per haver cuidat d’ella, dels dos menuts i del tros. Em va mirar sense dir-me res com agraint-me calladament que no hagués fet igual que ella. Em va mirar amb una tristor segurament idèntica a la dels meus ulls, potser amb una espurneta amagada de felicitat en veure per fi que els dos menuts estaven bé i havien crescut. I és que havien crescut força des de l’últim cop que ella els havia vist. Perquè als menuts, com a mi mateix, la meva dona feia molts dies que no se’ls havia pogut ni mirar de trista i desesperada que estava.

No vull dir que a partir d’ara el camí serà fàcil, però tinc el convenciment que hem d’acabar sortint-nos-en. Així, malgrat que sembli lleig, m’atreveixo a dir que fa dos dies la meva dona va sentir durant un instant una ombra de felicitat o un instant brevíssim de felicitat. Un punt de llum, un estel, dins la negror que va fer que la meva dona taral·legés exactament la mateixa cançoneta que uns dies abans m’havia fet llençar l’aixada i sortir corrents. La melodia que ens tornava a unir a tots d’una manera impronunciada: una melodia feta de música, mirades i records.

Dia 44591

Abans, poc després de desaparèixer la Primeraverda em llevava molts matins, sovint, amb la sensació que la retrobaria entre nosaltres. M’alçava amb l’esperança secreta que en mirar cap on abans hi havia el seu jaç, me la trobaria dormint tranquil·lament. Que el que ens estava passant no era real.

Aquesta sensació va anar fent-se més esporàdica a mesura que passaven els matins i no la retrobava. Avui m’ha tornat a passar.

A voltes tinc moments de dubte o de falsa esperança. Fa uns dies, per exemple, mentre feinejava vaig sentir la veu de la Primeraverda. No una veu similar, sinó la seva veu. Cantava un aire que la Primeraverda sempre tenia en boca quan m’ajudava al tros. Vaig sortir corrents cap a la cantant immediatament abatut en comprendre que em dirigia cap a un altre tros, cap a una altra nena, cap a una altra veu. No era la Primeraverda. No era la seva veu. Era la veu d’una nena que cantava la cançó que probablement han cantat totes les nenes dels camps de maduixers de manera invariable de fa generacions. Una melodia que parla de l’alegria possible dins de la negror, del punt de llum que pot sorgir d’una mica d’aigua, unes quantes maduixes i una família que t’estimi.

Dia 44589

Perquè quan penso en el possible perquè de tot plegat, estic pressuposant la possibilitat d’una explicació, veritat? Estic necessitant, pidolant, que els que ens vigilen puguin estar amagant-nos una explicació o justificació o pla o estratègia d’alguna mena. Que les tinguin malgrat que no ens les donin. Que les tinguin malgrat que no les puguem entendre. Perquè el cas és que no els entenem. O no entenem quasi bé res. Es fa evident, un cop més, que no tot pot ser entès.

Perquè el que faria encara més insostenible la situació fóra que tot fos gratuït. Pot ser injust, pot ser arbitrari, pot ser insostenible, però no pot ser que sigui gratuït, oi?

Dia 44579 (segona part)

Cada dia més em trobo el cap dividit o bifurcat o com es pugui dir.

D’una banda penso en la meva filla, ara ja puc escriure el seu nom, ara ja puc admetre amb totes les lletres que la Primeraverda no tornarà mai. Fins avui m’havia semblat una imprudència o una provocació al destí o als que ens vigilen escriure que la Primeraverda havia desaparegut. Ara sé que ho he de fer i que, a més, n’he de parlar: als Consells, amb els amics i familiars que es preocupen per nosaltres, amb els veïns, amb tothom que em vulgui escoltar. La millor manera d’atenuar la certitud que mai més podré abraçar la Primeraverda és explicar a tothom com era, qui era, quan va desaparèixer, com la trobo a faltar. La millor forma d’atenuar la certitud que mai més podré fer res amb la Primeraverda és mirar d’estar agraït amb els que m’estimen i l’estimaven a ella, així com permanentment enfadat amb els que ens vigilen.

I aquí ja hem arribat de fet a la segona meitat del meu cap bifurcat: no puc deixar de qüestionar-me els motius que els que ens vigilen puguin tenir per executar les desaparicions. És a dir: les desaparicions, les secades, els horrors, les becaines grosses, els regals, l’aigua, els camps de maduixers: tot plegat. Sempre m’havia qüestionat, més o menys com tothom en algun moment, aquest perquè de tot plegat.

És lògic i normal. És, també, costum.

Encara amb més motiu m’havia plantejat el funcionament de les coses i m’havia rebel·lat en contra dels que ens vigilen després de la desaparició fa 375 dies del meu germà Tercercamp. Imagineu-vos, doncs, quan el darrer horror em va arrabassar la Primeraverda. Imagineu-vos com incrementa la meva ira contra els que ens vigilen cada cop que penso que mai més no podrem jugar abans d’anar-nos-en al jaç, ni compartirem les anècdotes trivials de la jornada, ni passejarem pels camps de maduixers sota la neu, ni la veurem créixer, ni feinejarem plegats al tros els dies de sol, ni sentiré de la seva pròpia veu els primers encontres als camps de maduixers amb els primers amants, ni la podré sentir més taral·lejant improvisadament mentre carreteja la regadora d’una banda a l’altra del tros. Imagineu-vos com es multiplica la meva ràbia ara que ja fa no només 375 dies de la desaparició del meu germà Tercercamp, sinó també 129 de la desaparició de la meva, de la nostra, filla Primeraverd.

Dia 44579

No confio que serveixi de res escriure-ho. No confio que serveixi de gaire recordar-ho. No puc evitar la superstició de pensar que potser la Llei finalment sí que té un sentit. Un sentit que ara no entenc però que igualment és necessari. No té cap ni peus per a mi com a pare adolorit i ressentit que sóc, però potser tindrà solta per a algú un dia. Així doncs, va la lletania:

El dia era el 44432. Va començar una secada.

El dia era el 44444. Va acabar una secada.

El dia era el 44444. Va començar una becaina grossa.

El dia era el 44450. Va començar un horror.

El dia era el 44450. Va passar una desaparició. Va ser en la família Campverd. La desapareguda es deia Primeraverda.

Nova participació en projecte en xarxa

(Trobeu la meva petja a la pàgina 53. Ep, si voleu fer-hi un cop d'ull, eh!)

Dia 44568

Potser el pitjor va ser el moment de llevar-nos de la becaina grossa i no trobar la nena. Al sentiment de pànic inicial que la nena havia desaparegut, hi vàrem voler imposar el convenciment que simplement s’havia llevat abans que nosaltres i devia estar rondant per allí a prop. Després d’uns breus instants, els crits i les corredisses van anar persuadint-nos que no la trobàvem de veritat, que no hi era, que ningú no l’havia vist. Ni les famílies veïnes, primer, ni els nostres parents una mica més allunyats, més tard. No era al nostre tros dels camps de maduixers, ni als llocs on sovint es trobava amb els seus amics per jugar. Vàrem passar-nos les primeres hores cridant el seu nom, espantats, desesperats, amb la sensació simultània de pèrdua irreparable i de vaga equivocació. Primeraverda! Aquí hi ha un error! Primeraverda! Això no ens pot passar a nosaltres! Primeraverda! Que se m’enduguin a mi! Primeraverda! A la meva filla, no! Primeraverda, filla, contesta! Primeraverda, si et plau! Un altre cop, no!

Vàrem passar-nos hores cridant el seu nom i corrent amunt i avall. Després parlant més fluix amb tothom que trobàvem. Caminant amb penes i treballs. Finalment vàrem quedar-nos sense esma, ni forces, ni veu. Va ser llavors que la meva dona i jo ens vàrem mirar als ulls i ens vàrem abraçar per darrera vegada. Va ser una abraçada llarga i ferma, tremolosa, una abraçada que sabíem que era un comiat definitiu. Mai més no tornaríem a ser els que havíem estat fins llavors. Era el principi de la fi.

El poble més proper

Parlava amb uns amics l’altre dia. El Jordi m’explicava un fenomen que ha observat en el seu pare.

“Abans, quan mon pare era bomber, se n’anaven amb l’ambulància fins on fos. Sortien d’urgència d’Andorra cap a qualsevol racó de Barcelona —per exemple— sense por, sense pensar-s’ho dues vegades, amb només uns segons o minuts per fer-se’n la idea. Viatjaven ràpid, amb vehicles que ara ens farien pànic, sense mapes ni GPS, amb malalts o ferits que no volien equivocacions ni retards. I arribaven a tot arreu, fos com fos. Ara, en canvi, a mesura que es va fent gran, a mon pare sortir de casa amb el cotxe se li va fent cada cop més costa amunt. Ara anar a Barcelona s’ha convertit en una incomoditat, en un neguit. I mira que té un cotxe com Déu mana i tot el temps del món, ara que és jubilat...”

Jo li parlava del cas del meu sogre, també jubilat. Un home valent i decidit. Abans buscava qualsevol excusa per viatjar set hores a tota bufa de Milà a Frankfurt amb el cotxe. Ara, anar del poblet on viu fins al centre de Frankfurt —a penes 15 minuts— li suposa una barrera psicològicament insuperable. Si mai li dius d’anar-hi a fer un tomb, a xafardejar a una llibreria, a dur o recollir algú d’un cinema, museu o zoològic, la seva excusa és immutable: “allí no podrem aparcar”. Crea el problema abans que existeixi. Es defensa de marxar. Té por o li fa mandra tot allò imprevist.

Recordo que fa molt de temps, quan estudiava filologia a Barcelona, vaig llegir en una traducció castellana d'Un metge rural de Kafka un fragment —ara se’n diria microrelat— que il·lustra perfectament el fenomen de què parlem:

“El meu padrí solia dir:

—La vida és increïblement breu. Ara, en recordar-la, se m’apareix tan condensada que, per exemple, gairebé no comprenc com un jove pot prendre la decisió d’anar cavalcant fins al poble més proper, sense témer —i descomptant, evidentment, la mala sort— que fins i tot el lapse d’una vida normal i feliç no doni per començar un viatge així.”

Text llegit el 17 de juny del 2009, al programa El somriure de la Medusa d'Antoni Caus i amablement revisat per Marc "Estupend" Cortès.

Dia 44553

Vaig pensar estúpidament que escriure m’ajudaria. Parlar. Escriure. Altre cop amb la teoria que les paraules poden tenir, que de vegades segurament tenen, un efecte balsàmic o regenerador o curatiu o com se’n digui.

Vaig creure que si escrivia que la nostra filla havia desaparegut i ho tornava a escriure em sentiria alleugerit. Que descriuria això que ens està passant, aquesta manera d’anar-nos dessagnant lenta, i la situació milloraria. La situació o el meu ànim davant de la situació. Ara veig que no tinc ganes d’escriure ni de descriure el que ens està passant. Ara veig que uns minuts de pensar requereixen una còpia sobre el paper que tardaria hores, potser dies. I jo no em puc passar dies parlant del que m’ha ocupat el cap uns quants minuts. Ara no.

Els menuts estan bé, com a mínim. Però la meva dona s’està quedant en la pell i els ossos. No té gana. No té energia. Dorm tot el dia, però tampoc no descansa. Dorm d’una manera intranquil·la, tensa, per interrupcions. De cop i volta aixeca el cap i crida. O amaga el rostre entre les mans i somiqueja. O es queda quieta, quietíssima, amb els ulls esbatanats però com si ja fos morta. Escric ja perquè no dubto que d’aquesta pena s’acabarà morint. Al dolor antic de la desaparició d’un germà, al dolor recent de la desaparició d’una filla, hi he de sumar el dolor present de veure com se m’escapa la que fou la meva dona, com l’aigua entre els dits. Se li escola la vida i jo, que ho sé, no hi puc fer res. No sé com ajudar-la. Sóc egoista. Intento protegir la mainada i no vull que el dolor afegit que pesa sobre la meva dona se’ns endugui a tots, en cadena. Prou pena arrossego, penso a estones. Malgrat tot, em tocarà carregar també la culpa de no trobar solucions, de no saber com fer que la meva dona comenci a fer cas de la Llei que diu que un dia fins i tot l’horror s’acaba. Cap dels dos no hem sabut trobar la manera de tornar-nos a mirar als ulls, de parlar, de donar-nos la mà, de compartir el jaç. No m’he preocupat d’ella fins que ja ha estat massa tard. O potser encara no ho és?

Dia 44513

Sóc egoista quan escric la meva filla gran. Després m’adono que és la nostra filla gran. Me n’adono quan penso en la meva dona, en la meva família, en els nens que encara tenim. Me n’adono quan escric sobre quina és la situació dins la família, que empitjora amb el pas dels dies. Sóc egoista però no puc evitar pensar en la meva filla gran, perquè el dolor que sento és personal. El dolor se’m presenta com a meu perquè el pateixo constantment. El tinc present tothora.

No és fins que no aixeco el cap i veig els petits i la meva dona que m’adono que aquest dolor no és individual, no és meu, no el pateixo només jo. Allí on miro hi ha pares o germans o fills que s’arrosseguen d’una banda a l’altra amb el cap cot, sense esma per continuar vivint. Aquest panorama desolador no és nou, en diem horror. Aquest panorama insuportable no és meu, el patim tots.

A casa, com deia, res no va bé. La meva dona i jo amb prou feines ens dirigim la paraula, com si un mur —un dels altíssims murs de límit— s’alcés entre nosaltres. Sabem que no tenim culpa de res. Sabem que les desaparicions passen, que és Llei. Malgrat tot, no podem mirar-nos als ulls. No sabem com ajudar-nos mútuament a sortir plegats del pou.

L’única part que ha millorat lleugerament ha estat la meva nova determinació a no descuidar més les feines del camp. Igualment, m’he imposat ignorar a estones la pena i la podridor anímica per tornar a cuidar-me dels dos petits. No pot ser que ells acabin pagant els plats trencats d’una situació de la qual tampoc no tenen cap culpa.

Les forces no m’allarguen gaire, de moment. Faig els mínims per tal que puguem subsistir. Intento esborrar a estones el record omnipresent de la meva filla gran, de la nostra filla gran, per tal de parlar i jugar altre cop amb els dos menuts. Estem desganats. Estem desmoralitzats. El dolor se’ns menja per dins. La meva dona hi ha dies que no pot ni alçar-se del jaç.

No és ben bé que intenti esborrar el record de la meva filla gran, de tota manera una tasca impossible. És més aviat que intento posposar-ne breument el record conscient per tal de poder atendre la resta. De cop i volta en un gest o una entonació de la menuda hi veig reflectida la gran i m’enfonso altre cop. Malgrat que no vulgui plorar. Malgrat que m’hagi promès un i cent cops que miraré de no gemegar davant dels petits.

Dia 44496

Res no va bé. Res no sembla real.

Des que la meva filla gran va desaparèixer, tot s’ha anat ensorrant.

Ningú a casa té ganes d’anar als camps a treballar. La meva dona es passa els dies plorant o malhumorada. Jo no estic millor. No ens parlem durant dies i quan ho intentem no sabem què dir-nos. No estem bé junts. No estem bé sols.

Tenim dos fills més, més petits, que hem de cuidar. Sabem que els hem de cuidar. Els estimem amb bogeria, la mateixa amb què estimem o estimàvem la nostra filla gran. Però no tenim esma ni ganes d’estar amb ells ni cuidar-los. Només pensem en la nostra filla gran. El dolor que sentim, tot ho acapara. Estem aclaparats pel dolor i la ira i la sensació que un dia ens llevarem i la nostra filla gran estarà al nostre costat com si res no hagués passat. Com si res no fos real. Ens sobrepassa el dolor que sentim per la desaparició.

Dia 44480

La meva filla gran. La primera de les filles que vaig sostenir en braços poc després que nasqués. La primera que vaig cuidar com si m’hi anés la vida, perquè m’hi anava la vida. La meva filla gran ja no hi és.

No sabem on és. No és amb nosaltres als camps de maduixers. Ha desaparegut. L’han fet desaparèixer. L’han desapareguda.

La meva filla gran.

La meva filla gran...

La meva filla gran!

Dia 44454

Dibuixar els noms dels dies i dibuixar el que es parla s’anomena escriure. La Llei no diu que s’hagi de saber escriure. Per això avui en dia quasi ningú no en sap. Abans, antigament sí que hi havia un parell o tres de persones a cada família que escrivien tant dies com paraules.

La Llei només dicta que han de saber escriure els comptadors de dies. El meu germà fou comptador. El meu germà em va ensenyar a escriure a mi. El meu germà era un personatge apassionant. No només sabia escriure i comptar. No només tenia tota mena de coneixements. També escrivia, i fins i tot recordava, els records dels altres, tot i que no calgués. Deia que si de vegades dubtàvem que alguns records fossin falsos o inexactes era perquè ningú s’havia pres la molèstia d’escriure’ls. No entenia per què ningú no va voler sentir a parlar d’aquesta idea quan la va plantejar en un Consell. Això és el que li passava al meu germà, que tenia tota mena de coses al tupí: idees, pensaments, coneixements, dubtes, records, preguntes, explicacions, hipòtesis... No li agradaven gaire les llegendes. Deia que si hom no es pot refiar gaire dels records, imagina’t de les llegendes. Creia fermament que ajudaria molt que es dugués el registre escrit de tot el que ens passa —allò important que cal recordar, allò que dicta la Llei. Va ser ell qui va començar a anotar-ho tot. En uns feixos de papers apuntava exclusivament els records, com diu la Llei. En uns altres feixos apuntava el que li semblava destacable de com vivíem, dels nostres costums, de les seves idees, pensaments, dubtes, preguntes, explicacions, hipòtesis, pors i esperances.

Aquesta feina l’he continuada jo des de la seva desaparició. És una tasca feixuga, perquè no sempre estic prou descansat ni disposo de temps suficient. He de robar-lo, esgarrapant-lo als moments domèstics. Se’m fa difícil perquè per mi, la millor part del dia comença quan tornem dels camps i ens trobem tots en el nostre racó sota el teulat. El millor comença quan ens retrobem per descansar, xerrar, jugar amb els nens, beure aigua de l’aixeta, menjar maduixes acabades de collir, endormiscar-nos plegats, explicar-nos records o llegendes o anècdotes que hem sentit al llarg del dia i que parlen de famílies que coneixem. Per això intento esperar-me que tothom s’hagi adormit per alçar-me del jaç i escriure quatre ratlles. De vegades la meva dona s’enfada si nota que marxo de la seva vora per anar a buscar els feixos de papers. I això que abans sempre miro de complir ben bé els meus deures conjugals.

Les noies del Bus Exprés (extended version)

Comencem amb una citació de Pla que el Marc Cortès ha penjat recentment al Diccitionari:

El plagi. Per a plagiar cal tenir molta lectura, molta memòria, s’ha de saber on són les coses. Perquè tingueren tota la lectura que en el seu temps era possible, els autors antics, els medievals, els renaixentistes, els de la primera modernitat, plagiaren tant. Ara tothom és original, perquè no sap res de res —ni un borrall.

Notes disperses (1969)

Introducció: the making of

Fa unes setmanes ja vaig penjar aquí una part del text que avui reprodueixo totalment. La versió de l'altre dia, segons es miri, n'era un extracte.

De fet, però, només era un simple text mutant. Un text mutant o un refregit o una reinterpretació o un plagi camuflat. La terminologia depèn un pèl de la força moral que la suporti. En el meu cas, el plagi no requeria de l'erudició de què en Pla feia esment. El meu era un simple text mutant d'un poema original de l'Oliverio Girondo que es diu "Exvoto" (el podreu trobar al Cinc cèntims, on el vaig publicar fa temps).

Més històries de la mili de l'escriptor: vaig llegir el fragment al programa de ràdio El somriure de la Medusa de l'Antoni Caus el 19 de febrer.

Més: aquest text el vaig presentar a un concurs. Ja és el segon any que m'hi presento. L'any passat amb un altre text mutant ("Continuïtat de les rotondes"), aquell cop amb excusa original de Julio Cortázar ("Continuidad de los parques"). Podem parlar de fiascos, d'intents frustrats, etc. O podem posar-nos tranquils, com se sol dir a Andorra, i anar fent. No negaré, però, que sempre que participes en un d'aquests jocs és perquè en el fons penses que tens alguna opció, per minúscula que sigui. En aquest cas, tampoc no calia guanyar. Ara bé, m'hagués fet il·lusió que em triessin com un dels deu finalistes i em publiquessin en el llibre recull... Ja és la segona vegada que no em trien dels deu primers. M'ho hauré de començar a fer mirar. Potser cal deixar de provocar accidents de trànsit en què intervenen els autobusos de la línia que s'anuncia al premi? Potser cal deixar d'escriure texts pujadets de to en què alguna passatgera és mirada d'una manera políticament incorrecta en un clípol de la companyia que anuncia el premi? Potser cal, simplement, escriure millor?

L'estupend Marc Cortès em va revisar el relat i me'n va fer la crítica ultratècnica (que us estalvio) i megaliterària (que us enganxo). Un cop més, gràcies, Marc!

Ja m'has fotut calent de bon matí. El conte m'agrada, però hi trobo a faltar una mica d'acció. No ho sé, potser al narrador li hauria de passar alguna cosa.

És obvi: el Marc tenia raó. No per allò de l'escalfament, sinó perquè el conte no era un conte sinó un poema reciclat amb una mínima excusa prologal (digues-li'n introductòria, va) de pa sucat amb d'oli de gira-sol.

La meva resposta no va ser menys hiperculta (ep, que jo quan em pico...):

Moltes gràcies, Marc! Sé que tens tota la raó amb això de la trama. Podria eliminar el primer tros i deixar directament la part en què es descriuen les noies... No caldria ni el dietari, ni el narrador (que no l'és), ni cap excusa argumental. Passa que si no ho feia així em quedava una cosa molt minvada.

Desenllaç: deixem-nos de paraliteratura i anem al text itself

En homenatge a O.G.

Podria escriure cada dia una entrada de dietari que parlés d’una tipologia diferent de passatger del Bus Exprés: sobre els jubilats que preferirien un transport menys diligent; sobre els adolescents que entre riures i provocacions van cap a l’institut en grupets; sobre les parelles d’amigues que es dirigeixen al centre d’Andorra amb la idea de fer esclatar la targeta. Podria escriure també sobre alguns individus, espècimens de les diverses tipologies que acabo de mencionar, als quals em dedico a observar de manera sistemàtica: el padrí, vidu de fa dos anys i tres mesos, que es desplaça cada tarda fins a Sant Julià per fer la partida de botifarra —i un parell de gotets de vi— amb tres companys; el jove insegur que mira d’anar vestit com si fos el surfista més informal, l’skater més desimbolt, però que no pot evitar desprendre una flaire de postís que es barreja amb la pròpia suor axil·lar; la noia que fa dues nits es va allitar amb un ex de la seva companya de trajecte i millor amiga, i no sap com dir-li-ho. De tots aquests tipus en guardo un munt d’impressions i esquetxos en diversos blocs. Avui, però, no toquen. Aquest apunt íntim va més enllà de les observacions fredes, de la descripció dels gestos o de les robes, de la simple anotació del vocabulari emprat.

Parlaré de les noies del Bus Exprés, d’ulls de sucre caramel·litzat, de pells brunes i tibants, que es recullen els cabells en cues que ressalten les seves natges en un xiuxiueig de brisa entre pollancres.

Les noies del Bus Exprés passegen amunt i avall dels passadissos, s’asseuen com fent veure que no saben que tothom les percep, com si les aixecades de barbeta, les caigudes de parpella, les revolades de cabells no fossin terratrèmols, com si els estremiments que provoquen amb els malucs, amb les sines no desestabilitzessin l’autobús en cada rotonda.

De vegades són dues i quan baixen del Bus Exprés van de bracet, transmetent-se energia sexual recíproca, com dinamos, com generadors eòlics gegants. I si algú les mira al fons dels ulls ha d’acabar apartant la vista, per valent que es cregui. I si algú les mira al fons dels ulls elles es posen el bust a lloc amb un gest casual i desinhibit, se l’alcen i posicionen, de pura emoció, de pures ganes que qui se les mira abaixi la mirada i puguin sortir volant plegats, agafats tots d’una mamella com si anessin en zepelí.

I a la tarda estenen les natges, els llavis, les turgències al reflex de les finestres del Bus Exprés. I el retorn que els fa el vidre coincideix exactament amb la nostra mirada: despreses de les bruses i faldilletes enrojolades en sentir-les nues i joves i agitades.

I als vespres comparteixen una conversa absent amb aquella senyora que coneix sa mare i que s’ha assegut al seient del costat mentre imaginen com serà el moment en què estirin la mà per demanar que s’aturi l’autobús i mostraran l’aixella, mentre es demanen si se’ls encendrà el sexe com una bombeta de cent watts quan s’alcin cap a la porta i els homes emetin mentalment frases d’admiració i proeses silencioses.

Les noies del Bus Exprés pateixen pensant que se’ls marciran els pits, que se’ls botiran les cames, que se’ls faran malbé els genitals si no saben aprofitar l’anhel que perceben en els homes i que tant les caldeja, malgrat que sovint se’n voldrien desempallegar com d’unes mitges suades, com d’uns sostenidors que tiben massa, com d’unes extensions capil·lars supèrflues. Voldrien despullar-se i tenir el valor de rascar-se a fons, de magrejar-se, de tocar-se. Voldrien —però no poden!— desenganxar-se les cames lisèrgiques, els caps fluorescents, les costelles bumerang i llençar-ho tot plegat, llançar-se a si mateixes en bocinets als peus de tots els embadalits passatgers que pugen i baixen del Bus Exprés i les desitgen sense pausa ni esperança.

Dia 44444

La gent gran tem especialment dies com el d’avui. Nombres com el que duu el dia d’avui. Diuen que des que es va començar a comptar els dies, sempre que un dia està fet sencer de la mateixa xifra repetida, han començat grans tragèdies. No sabem si és cert o no. Desconfiem una mica dels records molt remots. Pensem que potser alguns records han sigut mal recordats o mal transmesos o manipulats. Manipulats sense malícia, però de manera que acaben fent una impressió equivocada de les coses.

No sembla raonable pensar que la sèrie 11, 22, 33, 44, 55, 66, 77, 88, 99 es pugui comparar a 111, 222, 333, 444, 555, 666, 777, 888, 999. Entre els nombres de la primera sèrie només corrien onze dies. Vol dir que cada onze dies, si els records fossin correctes, haurien ocorregut tragèdies. Les nostres tragèdies duen sempre els mateixos noms: principis o finals de secades o inicis de becaines grosses o d’horrors. Sembla impossible que cada onze dies es produís una desaparició, que cada onze dies comencés un nou horror. Parlem del cicle complet secada-becaina grossa-desaparició-horror! Cada onze dies!

No podem negar els records, perquè la Llei diu que cal creure-se’ls, però tampoc podem negar el dubte que ens floreix al cor, com una petita llavor podrida de maduixa. I per què després els salts s’espaien fins al cent onzè dia? No hi veiem cap lògica. No entenem que això pugui ser fiable, malgrat la Llei. A més, les desaparicions mai no s’han limitat als dies en què una xifra es repeteix: sabem que es produeixen desaparicions en dies impossibles de predir.

Així, què hem d’esperar d’un dia com avui?

Esperem sempre el pitjor. Vivim amb por del que sabem i del que no sabem. Dubtem del que sabem. Malgrat tot, la Llei ens prohibeix dubtar dels records.

Esperem sempre el pitjor. I en el cas del dia d’avui, sabem que la previsió que diu que és dia de tragèdia és certa. Perquè hem estat patint una de les pitjors secades que recordem. Ha durat un munt de dies. Les aixetes van deixar de brollar fa potser deu dies o més. Al principi, com sempre, uns quants van voler resistir menjant maduixes i racionant l’aigua de les galledes, dels cóms, dels culs de les regadores, de les piques. Al cap de quatre o cinc dies tothom ja era plenament conscient que valia més no lluitar, no resistir, no patir doblement. Tothom era plenament conscient que era millor acabar-se tota l’aigua i resignar-se al moment en el qual els que ens vigilen havien de tornar a obsequiar-nos amb l’aigua.

I ara fa just una estona que ens acaben de tornar a regalar l’aigua. Aquella aigua primera —aigua nova?— que sospitem emmetzinada però que no hem pogut evitar beure desesperadament. Aquella aigua primera que sabem que ens farà caure en un atordiment de dies, que ens abraonarà a una inescapable becaina grossa. Una altra becaina grossa més, de la qual alguns despertarem amb el pànic conegut de buscar els familiars que mai més hem de veure. Becaina grossa després de la qual recomptarem les pèrdues i les permanències.

Ara ens mirem, els ventres plens de líquid, els primers símptomes d’aclaparament al cap i als ulls. Ara ens mirem i ens ajuntem per famílies, fent pinya, ben entrelligats els braços amb els fills i la parella que no volem que ens arrabassin. Ara ens mirem, a certa distància, amb els germans i els pares que ens queden. Ara ens mirem sense paraules, resignadament, acomiadant-nos per si de cas, com tantes vegades abans. Anem caiem en un miratge que ens aclapara, desitjant que en obrir els ulls no haurem d’acceptar desaparicions ni horror. Caiem en un miratge en què desitgem que no hi hagi desaparicions ni horror. Que no hi ha hagi desaparicions ni horror. Desaparicions ni horror.

Dia 44440

Sabem els noms d’una part d’allò que ens passa. Sabem els nostres noms. Sabem quan han passat fets importants. Sabem els noms d’algunes eines.

Per determinar els noms de les noves famílies s’ha de convocar un comitè de quatre persones. És el Comitè dels Noms. S’encarrega de pensar i discutir quin serà el nom més adequat per a una família que és a punt de prendre volada. Un nom nou és l’inici d’una nissaga, de la història de tota una colla de persones, d’un munt de sentiments i esforços, d’una pila de records encara per gestar. Així, la idoneïtat de la tria ha de ser votada unànimement. Això no sempre s’aconsegueix el primer dia de reunió. Se sap de reunions del Comitè dels Noms que han durat setmanes. I és que als camps de maduixers la creació d’una nova realitat sempre s’ha considerat cabdal. Potser és un reflex inconscient, un altre intent de controlar la indefectible aleatorietat de la vida. Potser com que estem sotmesos a delmes constants ens esmercem en tot allò que suma.

Imaginem un home i una dona joves que volen marxar de l’àmbit dels seus pares i establir-se autònomament. Imaginem que els seus noms de família respectius siguin Aiguaclara i Aixetanova. La primera proposta del President del Comitè dels Noms serà doble i formulària: Aiguanova i Aixetaclara. La segona part de la proposta, Aixetaclara, serà descartada perquè no té equivalència en la realitat. Algú dirà que ha vist aixetes noves i velles, gris-metàl·liques, gebrades, etcètera, però mai clares. Algú dirà que això és relatiu, que tot depèn de com usem el concepte ‘clar’ unit al concepte ‘aixeta.’ Algú dirà que vist això pot afirmar que ell sí que ha vist una aixeta que pot ser considerada clara. Així, entre anades i tornades, passaran el temps que calgui. Però gairebé segur que finalment descartaran el cognom Aixetaclara perquè és massa ambigu.

La primera part de la proposta, Aiguanova, serà considerada només si no hi ha cap altra família que ja dugui aquest nom. És obvi. És Llei. Un nom, una família. Igual que els fragments dels noms de família es poden creuar ara, pot ser que ja s’haguessin creuat generacions enrere. Podria no ser la primera vegada que dos membres d’aquestes dues famílies hagin volgut ajuntar-se. No es posaran pegues quant a la possibilitat real de l’aigua nova, del concepte en la realitat dels camps de maduixers. S’afirmarà primer que no hi ha problema per entendre que l’aigua nova és la que es beu després de cada secada. Algú dirà que es podria considerar aigua nova la que es beu després de la secada o igualment la consumida després de la becaina grossa o després de l’horror. Es debatrà. Després de molts dies, caldrà arribar a un acord unànime. En cas contrari, es continuarà proposant i debatent.

És a dir, que si ni Aiguanova ni Aixetaclara no s’acceptessin per unanimitat, començaria la reunió del Comitè de Noms pròpiament dita. Llavors sí que altres membres del Comitè que no fossin el President mirarien de fer propostes basades en la història personal de la parella, a la qual en qualsevol moment podrien convocar per fer-los preguntes. On es van conèixer? On es van adonar que estaven enamorats? Quan van parlar per primera vegada de la possibilitat de crear un família pròpia?

Una de les preguntes clàssiques del Comitè dels Noms quan ja feia estona que volien trobar-ne un i no se’n sortien era demanar a la parella de què havien estat parlant o què havien estat fent just abans o just després d’aquest primer pensament d’instituir-se com a família. ¿Miraven les estrelles, mantenien relacions sexuals, menjaven maduixes acabades de collir de la mata, parlaven de tenir fills, s’acariciaven, discutien, dormien, passaven fred? Depenent de les respostes donades, es proposarien noms de família de l’estil d’Estrellavista, Celmirat, Relaciómantinguda, Maduixafresca, Fillvolgut, Caríciafeta, Motagre, Descanstingut... Malgrat tot, com que aquesta mena de noms de família —massa eteris, massa poc relacionats amb coses materials, massa carregats d’implicacions segones— no són populars als camps de maduixers, molt sovint s’acaben descartant tots. Maduixafresca, sent l’excepció del grup, potser comptaria amb algun vot, si no fos que ja existeix...

El sistema de recerca de noms és complicat. Es proposen mètodes que ja a l’avança se sap que donaran resultats més aviat mal considerats. Es perden hores i dies en rebuscades combinacions improbables. Tot i que no és Llei, és costum. Potser hi ha una mena de superstició no parlada que suggereixi que un nom massa fàcil de posar pot ser igual de fàcilment arrasat. Potser per això l’entestament a trobar una base sòlida, un nom fiable a llarg termini, que pugui resistir tota mena d’atacs des de qualsevol angle. Potser. No ho podem saber tot del cert. No ho podem saber tot.

Dia 44433

Ja he explicat abans que cultivem poc més que les maduixes que ens calen per a subsistir. Que cultivem unes quantes maduixes més de les necessàries per quan vénen les secades i cal sobreviure menjant més maduixes, ja que contenen aigua. Que cultivem unes quantes maduixes més com a falsa ofrena per als que ens vigilen, malgrat que ells mai n’acceptin ni una. Que cultivem unes quantes maduixes més com a ofrena veritable als nostres avantpassats i protectors futurs.

Avui volia parlar un mica de les ofrenes als avantpassats. Malgrat que la terra dels trossos ha estat treballada al llarg de moltes generacions, de tant en tant en remoure-la apareixen rocs. No són gaire grans però són preciosos per nosaltres. Treballem aquests rocs amb el metall d’alguna eina vella. Els treballem de manera que en fem una mena de cassoletes. Aquestes cassoletes les anem rebaixant de manera infinitesimal, rascant-les amb el metall durant setmanes. Un cop acabada la feina amb l’estri, ens dediquem a manipular-les, també durant setmanes, fins i tot mesos. Això confereix a les cassoletes una pàtina que només permet el contacte continuat amb les nostre mans. Un cop considerem aquesta fase terminada, emplacem la cassoleta a l’entrada d’un tros i l’omplim de les millors maduixes, que reposem cada tres dies. Sense excusa. Només un cicle de secada, becaina grossa i horror ens eximeix de realitzar ofrenes.

Als avantpassats no se’ls demana mai res. Només se’ls recorda i honora.

Malgrat que la desaparició no sigui idèntica a la mort, considerem els desapareguts com si fossin avantpassats. Sovint hi ha gent que parla amb els seus avantpassats. Al tros. Asseguts a la vora de les cassoletes. És una estampa comuna al vespre, un cop s’acaba la jornada i abans de retornar a la zona de viure.

Hi ha diferents arranjaments tradicionals de les maduixes dins les cassoletes. Hi ha un llenguatge de l’arranjament de maduixes. Amb els avantpassats no només s’hi enraona de paraula. L’estat d’esperit o les coses passades requereixen uns certs arranjaments. És costum.

A la vora dels arranjaments de maduixes dins les cassoletes sovint s’hi col·loquen altres cassoletes més menudes, plenes d’aigua. No són ofrenes pròpiament dites, però les completen. És costum.